LES PITJORS PELIS RECENTS: VOTACIONS

Dicen por ahí i Ojalá fuera cierto, dos de les pitjors pel·lícules que malauradament s'han vist recentment. Són d'aquelles pelis que t'agradaria que et tornessin els diners de l'entrada del cine. Jo tinc una proposta: perquè no es crea un sistema de votacions després de veure les pel·lícules, si no agrada et tornen els diners de l'entrada que després haurà d'abonar la productora del film. Amb aquest sistema, les productoress tindrien més en compte les pel·lícules que ens arriben.

La veritat és que vaig veure Dicen por ahí de forma gratuita, però tot i així, cal una recompensa per haver perdut el temps amb aquest film. Així doncs, ens podrien regalar una entrada per una peli bona.

A vegades l'espectador s'equivoca escollint, però d'altres es mou gràcies a la literatura. Grans llibres que s'adapten al cinema. No és el cas de Ojalá fuera cierto (Et si c'était vrai) de Marc Lévy. Quin horror de pel·lícula! Reese Whiterspoon ho fa tan malament com pot, així com el seu acompanyant masculí, de cuyo nombre no quiero ni puedo acordarme, perquè també surt a l'altre peli Dicen por ahí.

Us proposo que a partir d'ara enumerem les pitjor pelis que hàgiu vist.

Dicen por ahí, un, dos, tres, responda otra vez.

Orgullo y prejuicio, per què ens agrada tant?

Orgullo y prejuicio és la recent pel·lícula de Joe Bright basada en una de les novel·les més populars de l'escriptora Jane Austen (1775 - 1817). Es tracta d'una clàssica història d'amor i malentesos que es desenvolupen a l'Anglaterra de finals del segle XVIII. Les cinc germanes Bennett conviuen en un petit poblet amb els seus pares, Donald Sutherland i Brenda Blethyn. L'únic objectiu de la mare és casar les seves filles i així, assegurar-los-hi una bona vida. Però les germanes són molt diferents. La germana gran, Jane, Rosamund Pike, s'enamora d'un jove ric que per casualitats de la vida s'instal·la a la mansió veïna. En canvi, Elizabeth, la segona germana segons l'edat interpretada per Keira Knightley, vol una vida més oberta i amb més perspectiva que un casament per diners. Per això, rebutja el seu matrimoni amb un cosí llunyà i es disguta al conèixer un jove, el sr. Darcy, Matthey Macfadyen, amic del jove veí ric.

Una història d'amor que es capaç d'enganxar a l'espectador fins a l'últim moment. Per què? Doncs perquè hi ha emoció, descobriments inesperats, amor, situacions tràgiques, d'altres de còmiques... en definitiva, perquè està ben feta. Una simple història ben traçada i amb uns bons actors i actrius. La pel·lícula agrada, i molt, tot i que cal reconèixer que qui escriu aquestes línies no ha llegit el llibre d'Austen.

Per a més informació: http://www.orgulloyprejuicio.uip.es/

Con Rubianes, de Lleida al cielo

Em trec el barret, senyores i senyors, davant d'en Pepe Rubianes i la seva actuació al Teatre Principal de Lleida. El dia 21 de febrer de 2006 serà una data que recordaré amb un somriure d'orella a orella.
Comença l'espectacle amb uns deu minuts, aproximadament, on el públic està pendent de l'escenari mentre solament s'escolta la veu d'en Rubianes explicant el perquè de la seva dedicació al teatre. I quan s'obre el teló.... mare meva... no pots parar de riure.
El seu humor groller, picant...si vols: marrano (si, teniu raó...) però és tan personal, tant Rubianes... L'èxit és rotund. El públic del teatre es rendeix als seus peus, jo la primera.
Quan vingui algun dels meus amics/amigues a plorar-me les seves penes, penso enviar-los al teatre a veure al Pepe Rubianes: surts com nou i amb una energia i unes ganes de menjar-te el món... que te quiten lo bailao.
Solament em queda per dir: gracias Pepe. Yo me iría contigo de gira como público gratis. Cuando sea millonaria, te aviso y me apuntas.

Rubianes, solamente a Lleida!!!

Pepe Rubianes, amb el seu mític Rubianes, solamente, farà disfrutar (com solament sap fer-ho ell) al públic lleidatà el dia 21 de febrer, a les 21 hores, al Teatre Principal.
Esperem veure al Rubianes provocador, pervertit, caradura, divertit, boig, egocèntric i, per molt que intenti amagar-ho, inmensament humà.
Pensar en el Rubianes em fa recordar la primera edició de "Gran Hermano": tothom criticaba el programa, però ens va fer adonar que dintre de tots nosaltres existeix un gran voyeur que gaudeix mirant les intimitats de la vida privada dels demés. En aquest cas, veure al Pepe Rubianes actuar ens fa sortir el provocador malparlat que tantes vegades hem volgut ser. Ell s'atreveix a dir molts dels pensaments que nosaltres no ens atrevim a escupir.
És impressionat la seva manera de criticar-ho tot a través de la manera més sana però, a la vegada, la més ferent: l'humor.
Lleida espera amb impaciència Rubianes, solamente.